No cal visitar Macondo. A Itàlia trobaras realsime màgic i del bo. I si vols trobar l'arrel de l'absurd deixa't caure pels carrerons de Napoli. Ahir, 17 de Desembre, uns veritables professionals de la crueltat partenopea van posar en pràctica la més gran profanació de les sacres tradicions nadalenques. Quan el mossen de l'esglèsia de San Nicola va obrir la porta que dona accés al pesebre es va trobar amb la desagradable imatge: un pesebre orfe, on faltaven diverses peces, entr elles l'ase i .. el nen Jesus !!!: Figures del s XVII per valor d'un milió d'euros seria la traducció al llenguatge dels sense cor que van mutilar la més famosa escena nadalenca que a Napoli es pot visitar.
S'ha acabat el Nadal a la ciutat del Vesubi i encara que creies que mai no arrivaria a dir això, envejo secretament els meus estimats napolitans.

Un tenor canta Aïda en texans

A la Scala de Milà, el cantant titular abandona l'escenari degut als xiulets que li dedica el públic. El seu substitut, rere bastidors, vestit amb texans, és empés pel director del muntatge cap a l'escena. I el pobre Antonello Palombi, que és com es diu el Ramadés suplent, apareix al mig de l'Egipte de Radamés vestit amb texans i camisa. Algú des del galliner ( segurament a platea regna la indignació) diu: Ramadés vestit de Prada.
Que canti el poble!!! Que soni l'orquestra!!!! I tot continua igual. Palombi amb atuend del s XXI interpelat per personatges amb vestimentes de l'antic Egipte. Els xiulets es converteixen en ovacions i un a un els pesonatges es van despullant de l'ornamentació egípcia per tornar a vestir els seus pantalons de xandal, les seves samarretes " De puta madre" o " Pablito Escobar". La rebel·lió dels suplents ha arrivat: cremen la platea amb tots els perfums que l'aneguen i baixen el galliner a la vora de l'escenari.
Pobre Palombi!! Només seras recordat com el Ramadés amb texans que un dia va voler aconseguir allò del tot impossible.

"La muerte ganó a la justícia" M. Benedetti
Una vez más

Domingo 10 de diciembre. Hace menos de una hora que ha muerto Pinochet. Despues de haber leído en varios periodicos digitales la notícia me vienen a la cabeza muchas ideas pero sólo dos expresables.
Uno: ¿Si fuera chileno brindaría hoy con cava la muerte de un tipo que debió haber pasados sus últimos días en la prisión y no en su confortable casa?
Dos: ¿Se puede ser ex dictador? Si ya no bebo soy ex alcoholico; si ya no mato soy ex asesino y a la mierda los cientos de miles de personas que me cargué. ¿Si Franco hubiera vivido unos años alejado del poder hubiera sido ex dictador?
El lenguaje no es tan perverso como aquellos que lo utilizan para escribir periódicos