Què ens porta a estar constantment trencant discursos? Ens han educat per viure amb l'angoixa permament d'haver de qüestionar el misstage del que tenim davant. És més, ens sembla una actitu del tot progre l'haver de matxacar l'interlocutor ( que comencem a veure com el contricant ) I això on ens duu? Al no res, a l'absolut relativisme.

He acabat de llegir la novel·la d'Ugresic. Del que vaig dir dies enrere no m'en retracto. Només voldria afegir una idea que trobo estimulant: Per l'exiliat tornar als seu pais significa la mort, romandre allà on ha arrivat és una derrota. Només és lliure el primer segon del viatge que emprèn de fugida cap a la nova destinació.