Enric González habla, en su Historias del Calcio, de los grandes poetas del balón entre los que destaca a un díscolo Antonio Cassano, capaz de erizar el vello del tipo más sosegado del planeta con alguna de sus excentricidades. Lo tilda de “feo y decididamente payaso”, un creador de belleza grotesco, uno de esos freaks de circo norteamericano que recorría el país otorgando normalidad a una población curtida en el polvo del abandono. “Un tipo no puede crear tanta belleza y quedar impune” nos dice el gran González.
Ayer, a tan sólo una hora de la medianoche, redescubrí a un nuevo orfebre de la rima futbolística del que prometo leer toda su bibliografía, otro adicto al spleen balompédico. Desterrado en la exquisita Siberia del fútbol brasileño, este artesano de la maravilla, feo y decididamente payaso, con apodo esquizofrénico, a la sombra del faro Forlán y a años luz del carisma de Francescoli o Rubén Sosa, éste apátrida del arte futbolístico, pateó la pena máxima que daba el pase a semis a lo Panenka y con la zurda, a pesar de que la derecha es su pierna buena. Ayer percibí en mis propias carnes, gracias al sedoso vuelo de ese balón que no acababa de entrar, el estrecho margen que separa el heroicismo de la lapidación. Recuerdo a otros que también lo hicieron en un Mundial, com el propio Zidane, pero debo confesar que este uruguayo desgarbado me ha cautivado. En su álbum de cromos ya colecciona un penalty épico y un gol que sólo se puede fallar una de cada tres mil veces que se intente.
Por todo eso, por ser un genio desgarbado y 'Loco', por preferir el verso al cartabón, mi querido Washington Sebastián Abreu Gallo, gracias.

FIN de David Monteagudo

La sensació és la d'estar davant d'un guionista decent que s'ha atrevit a escriure una novel·la. De vegades em fa l'efecte que estic davant d'un text que ha escrit un jove de 18 anys amb ànsies de composar la seva primera novel·la. FIN no és una altra cosa que una bona idea de la que es van despenjant escenes més o menys afortunades. Un embull d'idees que sembla superar les possibilitats del propi autor. Aquesta insurrecció es fa patent en la pèrdua de control de la trama per part de Monteagudo. Em fa l'efecte que és la pròpia novel·la la que renega de l'autor i no és aquest el que decideix deixar obert el final.
La seva estructura és plana, massa plana, acompanyada d'uns personatges traçats a base de tòpics que traven el ritme narratiu.
Potser se li ha d'agrair Monteagudo que s'endinsi en uns terrenys poc conreats a Espanya, però algunes de les crítiques que he llegit em semblen un excessiu premi per a aquest treball
Mai gosaria, com he llegit a d'altres, comparar aquesta novel·leta propera al divertimento, amb la majestuosa The Road de McCarthy.