Fa dos dies que he vist World Trade Center. La pitjor critica que hagueu llegit és benevola. La pel·licula és un sac de tòpics de la nova èpica nord americana lligat amb la tragèdia divina d'haver d'èsser el poble que emancipi l'univers de l'amenaça terrorista tot just després d'haver esta colpejada per aquesta.
Durant aquest dos dies no he aconseguit treure'm del cap algunes imatges del film. He estat donant voltes i més voltes a algunes escenes tot i que , com he dit abans, la pel·licula em va semblar deplorable. I avui, de bon matí, he trobat una possible explicació a allò que em perseguia.
El que World Trade Center m'ha ofert és una història mil vegades explicada al cinema de Hollywood, en la qual, dos homes ( a poder ser nord americans) demostren el seu coratge resintint les proves més dures sense ni tan sols esmentar( ni insultar!! ) a l'enemic que les ha provocades. Òbviament, el desenllaç d'aquesta història prototipica ens serveix els dos herois renquejants però amb la vida refeta, al costat de la seva familia, celebrant una meravellosa barbacoa al jardi de les seves cases mentre èssers humans vestits amb granotes de color taronja malviuen alguns quilòmetres més avall de Florida.
World Trade Center és això mateix però conté un component que la diferencia de totes les altres pel·licules d'aquest estil. Per primer cop l'atac terrorista, l'amenaça que assetja els EUA, és real, és a dir, els dos policies que queden atrapats sota les runes d'un edifici han existit; en algun moment d'aquell fatídic 11 de setembre, a aquells homes els hi van caure les dos torres bessones al damunt. Però el que és veritablement grotesc és la sensació que em produeix com a espectador: m'avorreixo. He vist milions de pel·licules en les que els EUA eren amenaçats per factors molt més excitants: un gorila gegant, una onada gigantesca que ho arrasa tot al seu pas i , com no, infinitat d'extraterrestres ( dels quals cal coronar com a veritables campions els que va crear Tim Burton a Mars Attacks). Però ara, tenint al davant la història de les torres bessones, percebo una mancança de ritme i acció gairebé indignants. Oliver Stone , el director del film, pretén impactar amb el testimoni visual d'aquest dos homes. Però el llenguatge a traves del qual ens vol concienciar no és l'adient. El cinema de grans catàstrofes ens té acostumats a adrenalina i World Trade Center"només" ens ofereix una insignificant història d'amistat i companyerisme edulcorat de dos personatges atrapats sota la runa d'un edifici. Com pot competir aquesta narració contar una altra en la que una nau gegant intenta xuclar el president dels EUA del seu seient al despatx oval ?( no entengueu malament el concepte xuclar en aquest context) Potser és que ens han educat per començar a pair la realitat com si d'una mala pel·licula d'acció ( o d'amor, o d'aventures o de qualsevol altre gènere) es tractés ?