Quan passes molt de temps assegut al seient d'un tren adoptes estrategies per tal de combatre l'avorriment. Sense comptar amb els recursos clàssics de la música o la lectura, em dedico a a explorar les cares de la gent que hi ha al meu voltant i comparteix el trajecte amb mi. És apassionant intentar desxifrar els enigmes que creixen al voltant dels essers humans. Però més que intentar desxifrar-los en un sentit estricte el que provo de fer és crear una història que pugui encaixar amb la imatge que ells em mostren . Miro algú i me pregunto: on va ?, d'on ve? , amb qui ha quedat ? , perque està trist o trista ? I a partir de les hipòtesis que sorgeixen construeixo la vida instantànea d'aquella persona que tinc al davant o potser dos metres enllà. He modelat amb les meves mans una trajectoria vital que nomes existirà fins que ens aturem en una estació i ell o ella s'aixequi i abandoni el vagó. Ens aturem, prego per que el noi al qui invento un destí meravellos no marxi, s'obren les portes i apareixen un pare i un fill amb bufandes del Barça al coll i entrepans embolicats amb paper d'alumini sota el braç. La màgia s'esvaiex. Recordo que avui és dissabte i que hi ha partit.
L'atracció entre individus es genera des de l'obscura arrel del misteri que els envolta.