"Los nuestros caminaban por ahi con una bofetada invisible en la cara. Tenían esa particular mirada de reojo, de conejo, esa tensión especial en el cuerpo, ese instinto animal que olfatea el aire alrededor para detectar de qué direccion proviene el peligro"
Aquest és un fragment de El ministerio del dolor, una novela de Dubravka Ugresic publicada aquest any en español per Anagrama. No he acabat de llegir-la, ni tan sols he arrivat a la meitat però ja he trobat dins de les seves pàgines frases colpidores com aquesta que aquí cito.
La autora ens relata les experiències d'una dona que arriva a Amsterdam, via Alemanya, fugint de l'horror de la guerra dels Balcans. La protagonista, professora de filologia yugoslava, reuniex un grup d'alumnes que han arrivat a les aules fugint també del conflicte balcànic. Entre tots proven de construir un oasi on poden evadir-se del desarrelament i reflexionar sobre el que van ser , son i seran en el futur.
Aquestes vuitanta pàgines que he llegit m'han impregnat d'aquella sensació que envaeix als protagonistes: un estat d'humiliació silenciosa que arroseguen pels carrers, dins de les seves mirades tristes. Però lluny de ser una novel·la amarga, la lectura de El ministerio del dolor em sembla una història plena de sentit del humor revitalitzant i un mòde gairebe terapèutic d'espolsar les misèries del passat bèlic.
Un últim fragment molt adient per les camapanyes electorals que corren: " Lo que , hasta no hacía mucho, les importaba-la religión y la nacionalidad- se había convertido en una divisa sin valor. Era más importante sobrevivir. Al sobrevivir, al arribar a una costa segura, al suspirar aliviados, al palparse para comprobar si estaban vivos, otros tantos volvieron a colgar sus banderas, iconos, escudos y santos. "
Una lectura absolutament recomanable