No cal visitar Macondo. A Itàlia trobaras realsime màgic i del bo. I si vols trobar l'arrel de l'absurd deixa't caure pels carrerons de Napoli. Ahir, 17 de Desembre, uns veritables professionals de la crueltat partenopea van posar en pràctica la més gran profanació de les sacres tradicions nadalenques. Quan el mossen de l'esglèsia de San Nicola va obrir la porta que dona accés al pesebre es va trobar amb la desagradable imatge: un pesebre orfe, on faltaven diverses peces, entr elles l'ase i .. el nen Jesus !!!: Figures del s XVII per valor d'un milió d'euros seria la traducció al llenguatge dels sense cor que van mutilar la més famosa escena nadalenca que a Napoli es pot visitar.
S'ha acabat el Nadal a la ciutat del Vesubi i encara que creies que mai no arrivaria a dir això, envejo secretament els meus estimats napolitans.

Un tenor canta Aïda en texans

A la Scala de Milà, el cantant titular abandona l'escenari degut als xiulets que li dedica el públic. El seu substitut, rere bastidors, vestit amb texans, és empés pel director del muntatge cap a l'escena. I el pobre Antonello Palombi, que és com es diu el Ramadés suplent, apareix al mig de l'Egipte de Radamés vestit amb texans i camisa. Algú des del galliner ( segurament a platea regna la indignació) diu: Ramadés vestit de Prada.
Que canti el poble!!! Que soni l'orquestra!!!! I tot continua igual. Palombi amb atuend del s XXI interpelat per personatges amb vestimentes de l'antic Egipte. Els xiulets es converteixen en ovacions i un a un els pesonatges es van despullant de l'ornamentació egípcia per tornar a vestir els seus pantalons de xandal, les seves samarretes " De puta madre" o " Pablito Escobar". La rebel·lió dels suplents ha arrivat: cremen la platea amb tots els perfums que l'aneguen i baixen el galliner a la vora de l'escenari.
Pobre Palombi!! Només seras recordat com el Ramadés amb texans que un dia va voler aconseguir allò del tot impossible.

"La muerte ganó a la justícia" M. Benedetti
Una vez más

Domingo 10 de diciembre. Hace menos de una hora que ha muerto Pinochet. Despues de haber leído en varios periodicos digitales la notícia me vienen a la cabeza muchas ideas pero sólo dos expresables.
Uno: ¿Si fuera chileno brindaría hoy con cava la muerte de un tipo que debió haber pasados sus últimos días en la prisión y no en su confortable casa?
Dos: ¿Se puede ser ex dictador? Si ya no bebo soy ex alcoholico; si ya no mato soy ex asesino y a la mierda los cientos de miles de personas que me cargué. ¿Si Franco hubiera vivido unos años alejado del poder hubiera sido ex dictador?
El lenguaje no es tan perverso como aquellos que lo utilizan para escribir periódicos

Què ens porta a estar constantment trencant discursos? Ens han educat per viure amb l'angoixa permament d'haver de qüestionar el misstage del que tenim davant. És més, ens sembla una actitu del tot progre l'haver de matxacar l'interlocutor ( que comencem a veure com el contricant ) I això on ens duu? Al no res, a l'absolut relativisme.

He acabat de llegir la novel·la d'Ugresic. Del que vaig dir dies enrere no m'en retracto. Només voldria afegir una idea que trobo estimulant: Per l'exiliat tornar als seu pais significa la mort, romandre allà on ha arrivat és una derrota. Només és lliure el primer segon del viatge que emprèn de fugida cap a la nova destinació.

Quin problema hi ha ? Cap ni un." En primer lloc voldria felicitar a Convergència i Unió per la seva victòria i a Iniciativa pel bons resultats obtinguts que l'han convertirt en la força que guanya més vots en comparació amb les eleccions del 2003......." Crec que he somiat amb flaixos fotgràfics, serrels rebels, suors sota la corbata, retocs absurds de la posició dels micrófons a dalt de l'escenari.... I tot això sembla absurd quan al meu cap ve constantment la idea que una colla de polítics amb somriures esgotats despres de dues setmanes d'insults , declaren la seva victòria simultània. Alguns ho fan explícitament i d'altres expressen la seva derrota verbalment mentre s'escapa de la seva boca un somriure cínic i traidor.
La gran festa de la democràcia s'ha acabat. Fins d'aquí uns mesos els polítics ens deixaran respirar tranquils sense haver de suportar l'escampada de merda que proposen campanya rere campanya.
Només quedaria recordar a aquest prohomes que els escons que obtenen són consequència directa dels vots que emeten els ciutadans i ciutadanes de Catalunya ( el club social de Boadella és pervers. Ens ha robat el nom a tots els catalans i ara tenim la mateixa nomenclatura que un partit populista i sobretot NO NACIONALISTA !!!! ).
Si els nostres polítics tenen ,algun dia, tempos per reflexionar , pensin que, a més de massa maleable, que ho som, també podem decidir. I, per damunt de tot, que la baixa participació no és cap fenòmen deslligat de la realitat ni vinculat als astres, si no el resultat directe de la porqueria de pseudo política que ens ofereixen.

"Los nuestros caminaban por ahi con una bofetada invisible en la cara. Tenían esa particular mirada de reojo, de conejo, esa tensión especial en el cuerpo, ese instinto animal que olfatea el aire alrededor para detectar de qué direccion proviene el peligro"
Aquest és un fragment de El ministerio del dolor, una novela de Dubravka Ugresic publicada aquest any en español per Anagrama. No he acabat de llegir-la, ni tan sols he arrivat a la meitat però ja he trobat dins de les seves pàgines frases colpidores com aquesta que aquí cito.
La autora ens relata les experiències d'una dona que arriva a Amsterdam, via Alemanya, fugint de l'horror de la guerra dels Balcans. La protagonista, professora de filologia yugoslava, reuniex un grup d'alumnes que han arrivat a les aules fugint també del conflicte balcànic. Entre tots proven de construir un oasi on poden evadir-se del desarrelament i reflexionar sobre el que van ser , son i seran en el futur.
Aquestes vuitanta pàgines que he llegit m'han impregnat d'aquella sensació que envaeix als protagonistes: un estat d'humiliació silenciosa que arroseguen pels carrers, dins de les seves mirades tristes. Però lluny de ser una novel·la amarga, la lectura de El ministerio del dolor em sembla una història plena de sentit del humor revitalitzant i un mòde gairebe terapèutic d'espolsar les misèries del passat bèlic.
Un últim fragment molt adient per les camapanyes electorals que corren: " Lo que , hasta no hacía mucho, les importaba-la religión y la nacionalidad- se había convertido en una divisa sin valor. Era más importante sobrevivir. Al sobrevivir, al arribar a una costa segura, al suspirar aliviados, al palparse para comprobar si estaban vivos, otros tantos volvieron a colgar sus banderas, iconos, escudos y santos. "
Una lectura absolutament recomanable

Fa dos dies que he vist World Trade Center. La pitjor critica que hagueu llegit és benevola. La pel·licula és un sac de tòpics de la nova èpica nord americana lligat amb la tragèdia divina d'haver d'èsser el poble que emancipi l'univers de l'amenaça terrorista tot just després d'haver esta colpejada per aquesta.
Durant aquest dos dies no he aconseguit treure'm del cap algunes imatges del film. He estat donant voltes i més voltes a algunes escenes tot i que , com he dit abans, la pel·licula em va semblar deplorable. I avui, de bon matí, he trobat una possible explicació a allò que em perseguia.
El que World Trade Center m'ha ofert és una història mil vegades explicada al cinema de Hollywood, en la qual, dos homes ( a poder ser nord americans) demostren el seu coratge resintint les proves més dures sense ni tan sols esmentar( ni insultar!! ) a l'enemic que les ha provocades. Òbviament, el desenllaç d'aquesta història prototipica ens serveix els dos herois renquejants però amb la vida refeta, al costat de la seva familia, celebrant una meravellosa barbacoa al jardi de les seves cases mentre èssers humans vestits amb granotes de color taronja malviuen alguns quilòmetres més avall de Florida.
World Trade Center és això mateix però conté un component que la diferencia de totes les altres pel·licules d'aquest estil. Per primer cop l'atac terrorista, l'amenaça que assetja els EUA, és real, és a dir, els dos policies que queden atrapats sota les runes d'un edifici han existit; en algun moment d'aquell fatídic 11 de setembre, a aquells homes els hi van caure les dos torres bessones al damunt. Però el que és veritablement grotesc és la sensació que em produeix com a espectador: m'avorreixo. He vist milions de pel·licules en les que els EUA eren amenaçats per factors molt més excitants: un gorila gegant, una onada gigantesca que ho arrasa tot al seu pas i , com no, infinitat d'extraterrestres ( dels quals cal coronar com a veritables campions els que va crear Tim Burton a Mars Attacks). Però ara, tenint al davant la història de les torres bessones, percebo una mancança de ritme i acció gairebé indignants. Oliver Stone , el director del film, pretén impactar amb el testimoni visual d'aquest dos homes. Però el llenguatge a traves del qual ens vol concienciar no és l'adient. El cinema de grans catàstrofes ens té acostumats a adrenalina i World Trade Center"només" ens ofereix una insignificant història d'amistat i companyerisme edulcorat de dos personatges atrapats sota la runa d'un edifici. Com pot competir aquesta narració contar una altra en la que una nau gegant intenta xuclar el president dels EUA del seu seient al despatx oval ?( no entengueu malament el concepte xuclar en aquest context) Potser és que ens han educat per començar a pair la realitat com si d'una mala pel·licula d'acció ( o d'amor, o d'aventures o de qualsevol altre gènere) es tractés ?

Entre dies de pluja vull viure en el futur i encara que avui el cel estigui gris no importa perque aquest serà el meu dia a dia anys després.
El que no puc permetre, però, és que els dies m'atrapin en una rutina estúpida que provoca dolor a les meves neurones. Avui al matí, mentre alguna timida gota mullava el meu cabell, he tingut por de passar dos dies pel mateix cantó de la vorera.
La repetició és la mort, la pluja del futur és la vida !!

Quan passes molt de temps assegut al seient d'un tren adoptes estrategies per tal de combatre l'avorriment. Sense comptar amb els recursos clàssics de la música o la lectura, em dedico a a explorar les cares de la gent que hi ha al meu voltant i comparteix el trajecte amb mi. És apassionant intentar desxifrar els enigmes que creixen al voltant dels essers humans. Però més que intentar desxifrar-los en un sentit estricte el que provo de fer és crear una història que pugui encaixar amb la imatge que ells em mostren . Miro algú i me pregunto: on va ?, d'on ve? , amb qui ha quedat ? , perque està trist o trista ? I a partir de les hipòtesis que sorgeixen construeixo la vida instantànea d'aquella persona que tinc al davant o potser dos metres enllà. He modelat amb les meves mans una trajectoria vital que nomes existirà fins que ens aturem en una estació i ell o ella s'aixequi i abandoni el vagó. Ens aturem, prego per que el noi al qui invento un destí meravellos no marxi, s'obren les portes i apareixen un pare i un fill amb bufandes del Barça al coll i entrepans embolicats amb paper d'alumini sota el braç. La màgia s'esvaiex. Recordo que avui és dissabte i que hi ha partit.
L'atracció entre individus es genera des de l'obscura arrel del misteri que els envolta.

Trec el cap de la meva llauna i veig que hi han milers de coses que llueixen al meu voltant.
Bon dia !! Tot està per fer i tot és possible